PAUL FUSTER

Recent arribat de les Amèriques,
l'ànima d'un nen inocent amb barba i patilles de 3 mesos ,camisa de quadres, mirada brillant i de dimensió desconeguda ,barret "al estilo Marley" ,gestos gairebé embrionaris (d'una puresa que mai, mai, havia vist en ningú ) va innundar la sala Tarambana el Dissabte a la nit.
Amb la seva guitarra de "llauna",el.laborada per ell mateix amb les restes d'una vella rentadora,ens va deleitar amb un 'melange' de folck-rock melòdic, lletres plènes de metàfores , temes nous encara per editar i clàssiques cançons dels seus tres discs poc coneguts dins el panorama musical .
Crec que Fuster es un artista de "petite comitè", apte només per ments diverses,tendrement perverses i elevades.
El seu caire intimista omple qualsevol petit espai d'una embriagadora sensació d'escalfor.
Somiador etern i d'ànima pura.
Poeta.
Compositor.
Misàntrop.
Esquiu.
Feréstec.
Valent.
Pausat.
Sincer.
Pur.
El seu directe es familiar , senzill i interactua amb el públic amb una timidesa encisadora.
El seu accent americano-català formen part del seu simpàtic , pueril i genuí carisma.
Va arribar-me , des del petit escenàri, una sensació inexplicable,que ell després va saber-me explicar; amb accent americà parlant un català poc pulit va dir-me mentre ens presentaven ; - si! tu ets la noia que estava asseguda al tamboret al fóns de la barra a mà esquerre!. T'he vist tot just he sortit a l'escenàri, em cridava una llum i una energia que et diferenciava de la resta de les persones..... no sé si em pots entendre.. Mirant-lo als ulls i amb un somriure comprensiu li vaig dir; Hesse? , va contestar-me amb el millor dels seus somriures , em resultava familiar, es curiós... i la conversa va seguir fluïnt.

Una trobada Sinclair-Demian?


Inmens Paul...
gràcies.